Ma me mi mo mu

Aquesta és la meva primera relació amb l’església. La síl·laba mi.

Malgrat haver-hi dibuixos d’una mano, una mesa, una iglesia (misa), un mono i una vaca (muuu), jo ho llegia dient ma me iglesia mo mu. Va ser el meu primer punt creatiu, potser influenciat per l'època en què els diumenges anava a missa. Els meus avis eren molt practicants. La iaia Manuela cada dia anava a missa i hi cantava, amb no poques mirades matadores entre el mossèn de torn que pensava que cridava massa i desafinava, i ella que considerava que ho feia bé i que sort en tenia el mossèn de tenir-la allà. Anava a missa a fer d’escolanet. Allò d’ajudar el mossèn m’era igual, a mi m’agradava sortir a l’altar que feia d’escenari i els fidels d’espectadors.

Un diumenge estava actuant i en plena Eucaristia vaig començar a veure que tothom volava, tothom es bellugava, com una macro festa, hi havia molta gent però no veia ningú. Aquell dia arribàvem tard i només havia pres un got de llet amb Nesquik. No havia menjat res. Només l’hostia feia uns minuts. Les paraules del mossèn ressonaven molt, amb una veu molt greu i lenta, com de pel·lícula de por. Quan respirar profundament ja no servia, quan obrir els ulls més del normal per enfocar millor i moure les cames com un boig pel ball tampoc resolia res i el meu cos perdia força i emprenia un descens camí del marbre del terra, una mà em va agafar pel braç i em va dir:

Davit, anem, que t’estàs marejant.
Òstia, un miracle! Déu ha baixat a salvar-me d’una amorrada històrica.
Vaaa, Davit, anem a fora.

M’havia seguit amb la mirada i que des de la distància havia vist que el comportament meu no era normal, que allò no anava bé.

Pare omnipotent.
Pare omnipresent.
El meu.