En mal estat

Cada any igual, com una mena de ritual. Es preparava per a l'arribada de la nova tongada de gent que venia a passar quinze dies a l'hotel. Sovint el seu cap no hi era perquè confiava en la seva responsabilitat, per això tot i voler anar vestit més còmodament i casual que es diu ara, sempre es posava els pantalons de pinces que amb tan bon criteri els seus pares li havien comprat - nen, sempre va bé tenir uns pantalons així, encara que sigui l'estiu - les sabates de mudar i una de les dues camises d'arreglar, ja que no oblidava que hi era per treballar.

Un cop arreglat, baixava al bar i s'asseia al lateral de la barra del bar des d'on podia veure a tothom que passava pel hall i des d'on ningú podia saber què comentava amb el barman de torn. Tantes hores assegut en aquell tamboret alt negre d'alumini havia derivat en una relació d'amistat i complicitat amb tots ells, i que tant profit en treia.

Aquella d'allà què? Quina? La del vestit de flors. Aquella no. Va home, no siguis així, dóna-li una oportunitat. Com vulguis però ja veuràs com tinc raó. Què t'apostes? Una cervesa. Fet.

Al cap d'una estona i com si d'una predicció es tractés, s'acosta la dona del vestit de flors amb una amiga, el miren, em miren i diu:

- Hablas español?
- Non
- Ah, pues.......un ver do

Ell va somriure ja assaborint la cervesa que acabava de guanyar. L'Hervé el mirà emprenyat i tot seguit va mirar l'acompanyant alhora que aixecant les celles.

- Muá igual.

Amb dues setmanes en van tenir prou per endevinar en un altíssim percentatge què demanarien al bar. Els turistes que acabaven d'arribar no volien demanar un cafè, tallat o cervesa. Això s'ha de fer en un bar típic de la ciutat. Estaven cansats del viatge en autocar i només volien refrescar-se un moment mentre esperaven que els fessin entrega de la tan preuada clau de l'habitació. Va treure tot el profit que va poder a cadascun del cambrers.

I aquella què? Em sembla que és russa. I què vols dir? És que no he tractat mai amb una russa. Però pots apostar igualment. Jo dic que si. Jo que no.

Va fer una mirada ràpida al bar però no va venir. Van esperar que a la tarda es deixés caure. Res. Finalment, passats uns quants dies de veure-la anar i venir en shorts, en uns pantalons ajustats o sandàlies de disseny, va aparèixer cap al vespre. Portava un vestit negre preciós. Ni tan sols vam posar en dubte la seva esvelta figura. Ella no se'l posava perquè el negre aprima, no, vam imaginar que tenia una cita o una entrada per a un espectacle. Però si l'espectacle és ella, mira quina manera de caminar, van sentenciar.

Tio tio, que ve cap aquí. Tu vas dir que si, oi? Si. I jo que no. Ho mantens? Si. D'acord.

S'acostà i començà a inclinar-se lleugerament cap a la barra de fusta, ni en una part ni en l'altra. Just al centre, com se li esqueia per l'expectació que havia creat. Ella era el centre d'atenció i estava just al centre. De la barra, de les mirades, de les hipòtesis. Al centre de tot.

Tenien els ulls ben obert, també la boca, com dos tontets, com dos nens quan van al Circ. Ella, la russa, plàsticament, amb uns moviments harmoniosos, acostava el pit fins la barra de fusta obrint els braços per deixar-los flexionats i estesos a la part superior, per estar més còmoda, per ser més informal, per voler parlar, amb actitud còmplice.

Es van mirar, no va caldre cap paraula, es coneixien molt bé, massa bé. L'Hervé i ell només mirant-se podien parlar i en aquell moment van dir-se mentalment un Nooooooooooooo. L'aposta havia quedat anul·lada. Això no es podia jugar, cap dels dos hi jugaria, en aquestes condicions no. Hi ha uns mínims a respectar i això no es podia tolerar. Si més no ara que el marcador dels dos encara no havia estat inaugurat.

La culpa era de la russa, només ella n'era la responsable. Aquells brots de les aixelles no eren pèls sinó arbustos, eren uns matolls massa densos, feien por.

Aquella ensaladilla tenia salmonel·la.