22 de maig 2007

Anar enrere

Jo vull que les meves filles siguin estranyes, una espècie en extinció, unes nenes de museu, que puguin guanyar-se la vida explicant perquè fan el que fan, que puguin dir que el que fan, en l’època dels seus avis era el normal.

El pare d’una amiga meva de Madrid (que no té cap interès per la moda ni per arreglar-se ni per anar a la perruqueria a tenyir-se els cabells blancs que li surten ni per maquillar-se, ni per tot el que ella anomena “tonterias y gilipolleces” malgrat que irònicament les seves inicials són les mateixes que les de dissenyador Yves Saint Laurent) porta sabates amb mitjons blancs. Sempre que ho hem comentat m’ha dit que ell tota la vida ho ha fet així i que ja no canviarà, “porque ponerse los calcetines blancos es lo normal”.

Hi ha fets com aquest que no afecten a les persones, que no passa res si “el jefe” (com li diuen carinyosament a son pare) porta mitjons blancs. De fet si penses en els turistes que es passegen per aquí, el denominador comú podria ser que es posen vermells com gambes de Palamós i els mitjons amb sabatilles.

No passa res. T’agradarà més o menys, però mal fet no ho està. Diria que és una cosa normal. Però, n’hi ha d’altres que a mida que passa el temps han canviat molt i han passat de ser coses normals a ser coses estranyes. I això implica que els que les seguim fent i posant en pràctica hem passat de ser persones normals a ser gent curiosa, en vies d’extinció.

Coses que segueixo fent i que em fan sentir estrany doncs cada cop és menys normal:

- Llenço els papers a la paperera. Si les meves filles ho fan, els dic que està malament. A la vegada sents queixar-se a tothom que el poble està molt brut i que l’ajuntament hauria de posar mesures per netejar més. Potser si no fóssim uns putos guarros...
-Bon dia! Cada cop que entro en un ascensor, en un establiment, en un edifici, dic bon dia. Sovint la resposta és un silenci. A mi no m’importa. Jo seguiré dient bon dia.
-Abans d’entrar, s’ha de deixar sortir. Quan agafo el tren, sempre hi ha algú que es posa mooolt nerviós per pujar-hi. Té molta por de no tenir lloc i per això arrasa amb el que troba pel mig, que com no, són altres persones que baixen.
-Pas de vianants. Quan condueixo, em paro al pas de vianants, encara que el de darrera piti sempre. Sovint també quan condueixo per una via principal deixo passar el primer cotxe que em trobo que hi vol entrar. No heu estat mai a punt d’entrar i veus que el cotxe que et podria deixar passar accelera?

Tot i tenir-ne només trenta-cinc crec que abans es vivia millor. Ara la gent està plena de tonteries. Es perd el temps en parides, es malbarata energia en coses que no són importants...
Necessitem que les coses tornin a la normalitat, però la de veritat, no la d’ara. La gent ha de ser més neta, ha de tenir més paciència, ha de ser més educada. I ser més educat passar per l’educació que has rebut.

Nosaltres, els de la meva quinta podem fer alguna cosa amb els petits i educar-los sobre els valors que hem rebut. Diuen que el positiu és anar endavant.

Tal i com està la societat avui dia, el més positiu seria tornar enrere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada