Trenta-cinc

Avui fa 35 anys que vaig néixer.

El meu aniversari no m'ha fet mai molta il·lusió. Si fos una noia segurament si perquè en general a les noies els en fa més. Se senten especials, s'arreglen, gaudeixen dels mails que reben, de les constants trucades... Jo no. I no em sento diferent. De fet sempre he raonat que hauria de ser un dia especial pels meus pares. A mi em fa molta il·lusió l'aniversari de les nenes. Jo vaig decidir tenir fills però jo sol no vaig decidir néixer.

No recordo l'aniversari més especial que he tingut. Tots han estat similars, per etapes i èpoques. De petit recordo tota la família a casa meva, a l'àtic, celebrant-ho amb un pastís immens de maduixes i nata. Un dels primers regals va ser un despertador que em va portar la tieta Montse. Me'l va donar al rebedor, que separava la zona del menjador, cuina i lavabo, de la zona de les habitacions.

Aquest rebedor ens va fer molta por durant una setmana. La veïna del davant es va morir de càncer de mama i sa mare, que vivia amb ells va estar plorant i cridant molt. A mon germà i a mi ens feia una por passar per allà, que passàvem corrents. Com si hi hagués un monstre!

Ja de més gran, la il·lusió era sortir amb els amics, tot i que la nit que ho celebràvem era igual que les anteriors o posteriors. Fèiem un bàsquet el dissabte al matí, sopàvem i anàvem al Marina. Després jo cap a casa i ells a la discoteca. Només canviava una cosa. Aquest dia, tenia l'absurda esperança que la nit fos diferent gràcies a l'entendriment d'alguna de les noies del grup.

El d'aquest any, aquest trenta-cinc el recordaré per la tristesa que m'acompanya fa mesos. No tinc tantes ganes de riure, de fer bromes, de festa. Molts factors hi ha ajudat. Suposo que ser moderat, no agressiu, empàtic, el tenir paciència en situacions diferents i violentes, fa que et ressenteixis per una altra banda.

I ara tinc el sentit de l'humor i l'alegria ressentits. No ho he perdut, només estic en hores baixes. Puntualment hi ha hagut coses i situacions que em fan il·luminar el cor, l'ànima i conseqüentment la cara.

Espero tornar a ser el d'abans, així no em reconec. Vull estar alegre, bromista, animador. Per això necessito que tot torni a la normalitat amb la que sempre he viscut, la meva normalitat i estabilitat. Amb variacions, si, però no innecessàries ni dràstiques. Sense excessos ni incoherències. Amb sentit comú.

Però tot sol no podré assolir-ho.