Amics

La paraula amic és massa important com per fer-la servir tan alegrement. Pensa quants amics tens. No coneguts, no, amics. I pensa que amic potser no és amb qui marxes de viatge, o amb qui fas esport, o amb qui sopes cada setmana.

Quan li parles a algú que coneixes una persona que treballa a la Generalitat, sovint diem: tinc un amic que treballa a.... I potser el coneixes d’haver coincidit amb ell quan éreu joves tres o quatre cops a la platja amb tots els teus amics. És més, ho saps de rebot perquè potser des de llavors que no el veus. Només per això ja és amic teu? Què passa, que no queda bé dir tinc un conegut? La cançó era molt “pegadissa” però allò de “los amigos de mis amigos son mis amigos” és mentida. Tots tenim exemples.

Parlo des de la perspectiva masculina. Perquè les amigues, entre elles, s’han fet mal, han plorat, s’han barallat, s’han perdonat, s’han felicitat l’aniversari, s’han dit el nom del porc, no s’han passat el xicot. Aquestes són algunes de les coses que han d’haver passat perquè una sigui realment amiga de l’altra.

Nosaltres no. Jo mai m’he barallat amb els meus amics, i per tant no ens hem perdonat. No ens hem fet mal. Si no ens ha agradat alguna cosa, ho hem dit al mig d’un sopar per tal que tots fotessin cullerada amb l’objectiu de destrossar-lo entre rialles, acudits i vexacions. Eh! I tots tan contents i feliços. A més tots hem rebut. I mai ens hem emprenyat.

A més, quan un partia peres amb una noia, l’objectiu era aconseguir que s’emboliqués amb el teu amic. No ens feia res. És més, ens feia gràcia. Molava. Recordo una noia de la meva classe de la Universitat d’inicials Currículum Vitae , amb la que vaig acabar una de les relacions que ens unia (en teníem vàries: érem companys, érem amics,...) . Per convèncer un amic meu d’inicials Procter & Gamble perquè vingués a una festa a Barcelona, i això que ell no sortia del ghetto de Castelldefels, li vaig dir que si m’acompanyava, segur que es lligaria la cv. Va venir i es van lligar unes hores. I tan amics. Et diria que més fins i tot.

Ara, la manera que tinc per saber si un és amic meu o no, és quan em trobo amb algú amb el que vaig tenir molta relació, però que ara feia anys que no ens vèiem. Si no saps què dir, és que no és amic teu. Si sembla que fa 10 dies que no sabeu res l’un de l’altre, i la conversa és fluida, rieu i gesticuleu, el pots considerar amic teu.

Per la vida que portem, no ens veiem ni cada setmana, ni cada mes, ni cada trimestre. Però quan ens veiem, tot segueix igual. Ens posem al corrent dels esdeveniments, però res forçat. Tal i com està el món avui dia, no sabeu l’ il·lusió que em fa saber que encara mantinc el gruix dels meus amics de tota la vida, els del cole. Sento que d’aquesta manera les meves arrels encara estan vives. Que n’he afegit de noves com un excompany de feina, només un, o com uns pares de la guarderia, però que la base la tinc ferma.

Per això no em preocupa no saber res durant temps del meu amics planetaris qm, jm, pg i els satèl·lits rr, xp, sg.

A veure si ens veiem aviat, òstia!