Com ja plasmava en una experiència personal (veieu post Jo no soc enòleg!) aquesta darrera setmana, he pogut confirmar tot el vaig viure. Mentre les nenes estaven en una festa d’aniversari, alguns pares (dos homes i quatre dones) vam anar a fer una cafè. En un moment donat, una de les dones diu:
- Ostres, que maco aquest anell! És de Vasari o Bvlgari, oi? Ostres, el trobo preciós!! (vegeu foto)
- Si que es maco si. És un del que més m’agrada a mi, diu la segona.
La tercera anava fent que si amb el cap sense dir res. Llavors la quarta i propietària de l’objecte de desig, se’l treu i deixa que se’l provin. Ja amb l’anell al dit, se’l miraven amb la mà estirada, encongida, del dret, del revés.
- Em va una mica gran. Jo tinc un tretze. Això deu ser un catorze.
- Passa-me’l. Ui, a mi em va molt gran.
- És que tu deus tenir un onze.
- Bla bla bla bla.
Llavors, el marit de la quarta ens explica que no fa molt va cobrar una herència i volia fer-li un regal a la seva dona.
- A ver que si queréis uno, yo conozco una persona que te lo saca con algo de descuento..... i que si tal i cual. Mira, este me costó unos, espera que me acuerde,...
- Escolta, no fa falta que ens diguis el què, és igual, li vaig dir.
- No hombre, si no pasa nada. Me costó unos 600 euros. Que os pensabais, que era de verdad? Si esto son circonitas. Es oro blanco con circonitas. Esto de verdad es un dineral.
- Que burro ets, em va dir una de les dones. Ja sé de què rius, del “jo no soc enòleg”, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada