23 de desembre 2009

Retrat

Quan era petit, recordo que de vegades se sentia un soroll espatarrant cada cop més a prop de casa, alguna cosa passava al carrer i corriem a posar-nos al balcó que donava a la carretera. Hi passava una desfilada de camionetes tipus Meari de color verd, plens d’homes que anaven a fer pràctiques, deia mon pare. Finalment passaven els tancs. Era tot un espectacle! Només he tornat a veure tancs al carrer una altra vegada, un dia de febrer.

Fem alguna cosa per Setmana Santa?
Podríem fer un viatget?
Si, però a on?
Porque no vamos a Benidorm, tengo un apartamento.
I serà gratis?
Si claro, solo lo que gastemos en ir y comer.
Vale. Hecho.

Quatre nois que van cap a Benidorm en un Peugeot 106. Condueix el de l’apartament. De copilot son germà, tres anys més gran que nosaltres. Darrera el tercer i jo.
Quan ja érem a València, decideixen canviar de plans. ¿Sabéis que, que en lugar de ir a Benidorm nos vamos a Albacete! A Albacete? I què collons se’ns ha perdut a Albacete? Joder, que vive mi familia! Ah, y solo por eso ya vale la pena? Joder, yo tenía en mente playita, discotecas, algún ligoteo… y ahora anem a Albacete a veure la processó. I amb qui haig de lligar jo, amb una monja?

Ells dos, els de davant, espanyols. Els del darrera, no. El pilot sempre parla castellà amb nosaltres. El copilot, que a nosaltres ens parla en català, va tenir una aparició i va suggerir:
Escolteu Davids, que he pensat que des d’ara fins arribar a Albacete, podem parlar en castellà. Perquè no se us pot escapar res en català, eh, sobretot! Però a veure, que t’has pensat, que som imbècils o què? Que no tenim educació?
No recordo bé com va anar la conversa però aquell dia vaig dir-los que si un dia hi havia una guerra, que estiguin tranquils, que no els mataré perquè són amics meus, que només els dispararé als genolls perquè es quedin coixos. Matar no us mataré, però sempre em recordareu, amics! Entre rialles vam arribar a casa la seva família. El més curiós del cas és que dinant, el que sempre parla castellà em va mirar i em va dir: Em passes la gerra d’aigua? L’altre David i jo no ens ho podíem creure. Tanta tonteria i acabes tu parlant en català, li vaig dir. Ells sempre ho han negat!

Anys més tards quan va néixer la Jana, el copilot també va tenir una aparició i em diu: Saps què, que he pensat que podríem veure’ns sovint i així li parlaré en castellà a la nena perquè si no, amb l’entorn tan català que tindrà, potser no n’aprèn. Com veieu, segueix sent molt il·luminat. Mare de Déu.

Tot això m’ha vingut a la memòria perquè feia temps que no veia un ambient tant enrarit, de fet, des que no veig tant sovint aquell del bigoti malparit. Entre tots els d’una mateixa banda estan aconseguint que hi hagi una remor diferent. Un sentiment anti tot el què som, el què fem. És una mania malaltissa. És un tema constant, no entenen res, només fan que dirigir els missatges en contra i el millor de tot, és que la vaca s’està cansant. En el fons a mi m’agrada tot aquest ambient perquè crec que ajudarà a molts que no tenen el component genètic que tinc jo, a adonar-se’n.

De vegades penso que m’agradaria tornar a veure una tercera vegada els tancs, de manera simbòlica. Quedarien retratats.

Només hi ha un camí. I cada cop és més evident.

1 comentari:

  1. No puc estar més d'acord amb tu. Que es treguin les màscares d'una vegada, no?

    Una abraçada ben forta i bones festes!!

    ResponElimina