Primera hora

Li desitjo que no tot ho faci així per evitar patiment i angoixa. Potser ja li agrada.

Puja les escales llegint, es queda dret mirant seients lliures. Avança, para i mira. Segueix. Torna a caminar, em passa de llarg i li perdo la pista. Torna enrera i el torno a veure. S'asseu al meu costat prèvia trepitjada del peu dret. No s'immuta. No es disculpa. S'asseu com si estés en un silló, segueix llegint.

Baixa en la primera estació multitudinària. Unes 300 persones l'acompanyen. El destí fa que s'aturi dins el meu camp visual, entre mig de dues vies. La 10 i l'11. Ell quiet mirant a dreta i esquerra les dues pantalles, una de cada via, amb el llibre obert amb una mà i que fulleja de tant en tant. La resta, tothom, caminant a velocitat matinal, velocitat de campionat, de rècord, d'arribar tard, d'activar-se. Tothom esquivant-lo. I jo sense treure-li els ulls de sobre. No sap què fer, si avançar, si anar a dreta o esquerra, si llegir, si quedar-se quiet....

Assiteixo a una d'aquelles instantànies de revista, de documental. No sé si aquest noi és indecís, si se sent sol o si és tan previsor que es pot permetre el luxe d'estar a primera hora del matí en una gran estació amb un ritme totalment oposat al de la massa.

Ara em ve al cap que de vegades jo també ho pateixo. Prefereixo agafar el tren anterior al que podria agafar i no arribar tard, per poder sortir de l'estació sense córrer, sense suar, sense empènyer. Asseure'm al bar i no patir per si triguen més d'un minut a servir-me, prendre un cafè sense haver-me de cremar ja que puc esperar una mica.

I pujar lentament carrer amunt pensant en tot el què haig de fer.