Cap quadrat

Diuen que la natura és sabia. Diuen que quan la natura s’emprenya, ens ho fa saber. Potser tot això del temps és el primer símptoma. Però ni hi ajudem gens nosaltres.

Suposo, no ho sé , que un creatiu i gran aficionat al Poire Williams, en una nit en la que es va beure tota una ampolla, és qui està darrera de la síndria quadrada. Que des d’un punt de vista logístic, està molt bé. Es poden apilar millor, un transport més còmode, espais optimitzats..... Que sí, que sí, però llavors no ens queixem de què els productes frescos de les botigues no són com abans.

Si ja una maduixa fa anys que no és una maduixa. I una taronja tampoc. I un tomàquet? Hi ha molta gent que no ha menjat mai un tomàquet. Aquests que els deu semblar tan i tan bé això de la síndria, són els que després van a pagès i quan tasten les fruites i verdures... li troben un gust estrany.

Potser els que hem tingut la sort (m’hagués agradat ser-ne més conscient abans) de tenir un avi pagès, tenim el privilegi d’haver provat coses que ja no existeixen. Si més no, estan en vies d’extinció.
Em sap greu, però a les meves filles els hauré de dir i explicar que fa anys hi havia al zoo un goril·la que es deia Floquet i que era blanc i que menjava maduixes que de dins eren vermelles. I no s’ho creuran, perquè les que tindran en ment són i seran blanques de dins, és a dir, verdes.

Perquè tot s’ha de modificar. La gent té pressa, vol comprar, hem de canviar els processos normals de la natura, per vendre i vendre i vendre. Tan és si és bo o no, sempre hi ha algú que ho compra. Que si un fosfat per fer vermelles per fora les maduixes, que si un nitrat per fer tornar grogues les llimones, que si una càmera frigorífica per fer madurar les taronges..... I com diria aquell, suma y sigue.

Al final aconseguiran que el mes d’agost nevi i el desembre anem a la platja, que mengem plàtans en forma del logo de la Nike, i que els préssecs tinguin la forma de l’escut del nostre equip de futbol.

Patètic.