29 de setembre 2008

Cantar

No sé si saps que m’agrada cantar. No ho sabies? Molt, m’agrada molt. Tinc detractores professionals en les meves filles.

Paaaapa, calla, que caaaaallis, que no sento la música. I quan no callo, llavors em diu: A més, cantes molt malameeent, eeh. T’ho dic en sèrio!

Pateixo quan porto pel carrer els walkmans perquè no puc evitar cantar, i clar, sentir algú cantar sense música no deu ser agradable i noto que la gent em mira. Però ser que a tothom li agradaria cantar. A més la música ens acompanya des de petits. Tots recordem cançons que ens transporten a un lloc o que ens recorden alguna persona.

De fet, recordo èpoques de la meva vida una mica complicades i una manera òbvia d'alliberar tensions és fer esport. Però una altra, era/és cantar. I cantar fort. com si fos un cantant. Música a tota pastilla i cantar. Sobretot aquelles cançons que baixen fins als peus. Aquelles que notes que des de les orelles baixen més enllà de l'ànima.

La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, això que va més enllà de dir m'agrada o no, va ser amb un elapé (LP: Long Play) de Lenny Kravitz. La vaig escoltar al Virgin que hi havia al Passeig de Gràcia, en aquells auriculars que et deixen escoltar el disc abans de saber si el compres o no. Em va captivar tant, que me'l vaig comprar.

La darrera ha estat Viva la Vida, de Coldplay. Sensacional. I a més, quan la lletra acompanya, no em canso de cantar-la i cantar-la.

23 de setembre 2008

Fa 6 anys

Fa 6 anys treballava a Caprabo. Mentre jo estava en la reunió de marketing dels dilluns, la Cristina anava al ginecòleg. Surto de la reunió i em truca.

- Què, què t'ha dit?
- Que vagi tirant cap a l'hospital que m'espera allà.
- Va tia, en sèrio, que t'ha dit?
- Això, que me la treu avui.
- Va tia, que tinc feina i no estic per brometes.
- Joder tio, que a les 12.30 ingresso.
- Coooooollons. Ara vinc.

Arribo a l'hospital volant, després de sortir pel passadís entre missatges de "que vagi bé", "ja ens avisaràs", "no et posis nerviós", i em trobo la Cristina amb cara d'acolloniment (no m'extranya). Estem esperant una bona estona i decideixo anar cap a cas a buscar la maleta amb la roba de la nena, les mudes nostres, etc. ja que ens havíen dit que fins les 15h res de res. Plovia molt.

Estic arribant supercontent i nerviós a casa (fa 6 anys era a Castelldefels) quan em truca mon sogre i em diu que on estava, que ja s'havien endut a la Cristina.

Òstia, però si ni he entrat a casa.

Crec que en uns 2 minuts, vaig aparcar, pujar a casa, agafar la bossa, baixar, i tornar. I llavors, com els cànons indiquen, tothom estava en contra meu. Un trànsit de pebrots, plovent que no es veia més que dos metres davant meu, un accident a l'autopista. Vaja, tot perfecte per no arribar al naixement de la meva primera filla. Ho reconec, la situació em va superar i fins i tot vaig plorar només de pensar que arribaria sense mi. Però no.

Vaig arribar bé, el meu sogre també estava nerviós i havia exagerat una mica. La Cristina estava en una sala, la sala de dilatació. Dilatar què, si ha de ser cesàrea!

Han passat 6 anys. Tot ha evolucionat molt ràpid. Però no ho oblidarem mai.

Felicitats. A les dues.

16 de setembre 2008

Sense paraules

No sé què dir! Imagino que és un error. És veritat que de vegades veus a nenes que van vestides d'una manera, crec, inapropiada per la seva edat. Però una cosa és pensar-ho, pensar que no és correcte, dir-li a ta filla que és lleig malgrat ella digui que li agrada perquè la tal o qual, sigui del carrer o del Disney Channel van vestides així, i una altra és publicitar-ho.
On anirem a parar!

Què és el proper? Pantalones de pajillero, Jersey de pederasta, Chaqueta de bullying?
I per acabar d'adobar-ho, ahir fan un reportatge a l'Entre Línies que parlava dels "Emos".

No fotem òstia, no fotem!

15 de setembre 2008

Port Aventura

Abans de començar el col·legi avui, hem estat dos dies a Port Aventura, rient, plorant, xisclant. Tres dels quatre adults hem pujat a tot el que hem pogut. Els nens tenen una intuïció per a això de les atraccions que no recordava. Les nenes van veure l'atracció del vídeo i van dir que volien pujar. Doncs pugem-hi a veure què tal.


video

L'endemà per la zona de Mèxic la Jana en va veure una altra i va dir que hi volia pujar. Quan estavem fent la cua diu:

- Però va per allà, com aquest? No, el nostre és groc. Els d'aquí són vermells i blaus i es diu Estampida, és on he pujat abans, amb la mama i el Quique. - Ja, però si que va per allà i em fa por. No pateixis que no va per allà. - Veus, veus, si que va per allà, em diu assenyalant un vagó groc i amb la veu entretallada.

Total, que sortim de la cua nosaltres dos. Quan la Valèria va veure que jo estava allà fent fotos, va dir des de dins del vagó que volia anar amb el papa. Crec que va intuir que no li agradaria, però com el mapa deia que era una atracció per a nens, per la família...


Va sortir fent uns plors i xisclant, dient que ella havia dit que no volia. Passats uns minuts i quan veia un altre vagó groc, deia superorgullosa: Jo he pujat al groc, he pujat.

Vaig fer-li una foto per si us podeu imaginar la seva cara.




09 de setembre 2008

Passarel·la

He estat perdent el temps uns dies al Facebook (ja estic en 97 + 11 pendents de confirmar) pensant en noms i cognoms. Podríem dir que he estat desfragmentant el cervell per recopilar i apilar a tothom que conec en una sola zona i no de manera dispersa com tenia fins ara. Que hagués estat de mi sense aquesta web.

Doncs després d'aquesta setmaneta, he començat a llegir el diaris una mica més en profunditat. I parlant de profunditat he llegit la notícia que hagués canviat la vida de molts de nosaltres (homes) en edat adolescent i de descobriments, ja que segons la publicació The Journal of Sexual Medicine, ha publicat que "els orgasmes vaginals es preveuen per la forma de caminar" ja que van observar que les noies que ho aconseguien, caminaven donant passes més llargues i rotaven la columna més que les que no ho feien.

Collons, ho podien haver dit abans. Entre tots haguéssim muntat una passarel·la portàtil i quan se t'acostaven i et deien allò castellà de tienes fuego?
- Si, perdona eh, guapa, porque eres muy guapa y me he comprado un zippo para dar todo el fuego que pueda, pero antes, te puedes subir a esta pasarela y andar. Si si, anda como andas habitualmente y luego te doy fuego. O no!

A nosaltres ens era una mica igual aquest tema. Durant molt de temps hem buscat la nostra plenitud interior, per després ajudar als demés.

Heu ajudat molt?
T'han ajudat?

02 de setembre 2008

Perdre el temps

Primer vaig començar amb una web per la Jana, a la que s'hi va afegir la Valèria més tard i que vaig anar fent fins el 27 de desembre de 2006. Després vaig fer la web d'una una amiga pintora, la d'una botiga de mobles i decoració de Castelldefels i la darrera, la d'una casa de turisme rural de Calaceit.

També vaig crear-me un perfil professional a Neurona i a Linkedin. Vaig començar aquest blog el dia de Nadal del 2006, i finalment he entrat al Facebook, motivat en part per una proposta a un dels meus clients per estar-hi present.
Després de mirar de trobar-li el què, he vist que és per perdre el temps. A veure, és útil per trobar gent a la que fa anys que no veus o hi parles i saber d'ells, però en general, de què serveix? Si el 80% de la gent que tenim com a amics ja els tenim localitzats, tenim el mòbil o fins i tot els veiem.

Què és, una cursa per tenir quants més afegits millor? Si és així, els que estan en edat universitària guanyaran quasi sempre. Quina gràcia té entrar i dir que estàs fent ara? En David ara està treballant. Ara fent bricolatge. Ara a punt de plegar per anar a dinar. Pensant en quin dia juguem contra Los Molinos....

Que fa gràcia saber que fa una ex-nòvia teva en l'actualitat? Si, fa gràcia saber que és criadora de cargols de mar en captivitat. Però ho podràs saber si escrius tal i com ella ha posat el seu nom i cognom.
Per exemple, poses David Puges i no en surt cap. Poses David Pugés i tampoc. Posaré Pugés només no sigui que el tio s'hagi escrit amb t de Davit. Lluís Pugés Rodríguez és el que apareix. I si poso Puges, sense accents? Carla Guisasola Puges, Pierre Puges, Patty Puges, Milovan Stankov Puges o Laurina Puges Cevenini, entre d'altres fins arribar a 23 persones.
En canvi pose Pugès i en sortim 8. Curiosament una Laia Guisasola Pugès, fet que fa deduir que s'ha germana Carla abans escrita no deu ser tant catalana com ella. Molt útil això dels Facebook.
Ja sé que faré, crearé el Facegrup d'antics alumnes de la SaFa. O la dels veïns del carrer. O agafo la orla de COU o de la Universitat i començo a buscar-los.
Quan arribi a 200 coneguts, paro.
De moment estic en 53, número que per cert em segueix des de fa 11 anys.