30 de maig 2008

Sabatilles

L’altre dia sento com una parella anava xerrant darrera meu. Parella perquè eren dues persones, home i dona, però no parella de conviure o tenir una relació més enllà d’amistat o coneixença. Bé potser ho havien estat però no avui dia perquè no van pujar junts al tren, no es fan fer cap carantonya ni petó. Res va indicar que mantenien una relació sentimental. Total que comencen a parlar de la declaració de la renda. Ella havia estat fins les dues de la matinada preparant-la i s’havia adonat que “los hijos de puta cambian cosas porque yo cobro lo mismo que el año pasado y pago lo mismo de hipoteca y me ha variado ochocientos euros. Ya tia, son unos cabrones, cambian lo que les da la gana y hacen con nuestro dinero lo que quieren, pero como en este país no reclamamos así nos va. Tendríamos que hacer una manifestación, que sepan que no estamos de acuerdo con lo que hacen”

Això va derivar en la crisis que tenim, que cada cop tot és més car, “que con lo que suben las hipotecas no se puede ni salir”. Vaig tenir ganes de girar-me i aparèixer en escena com el Mag Merlin del Windows i dir-li que l’apreciació que acabava de fer la retirés i que no parlés en boca dels altres, perquè feia un minut que deia que pagava lo mismo de la hipoteca”. La meva teoria és que a ell li agrada ella. No sé si fa anys que es coneixen ni si ella és l’amor platònic d’ell. Però està clar que no li importaria embolicar-se amb ella perquè a tot deia que si, a tot el que ella comentava ell assentia fins el punt de desprestigiar-se ell mateix, “Noi, tingues una mica d’opinió personal, que sembles el Luisma”.

Total, que ella va explicar-li (de fet ens va explicar a tot el vagó, donada l’alta pressió que va aplicar a les seves cordes vocals) que havia comprat un regal a una de les filles de no sé qui. Que primer volia compra-li unes Crocs però que al final va optar per una càmera de fotos súper guapa, que era un passada. Però ell s’havia quedat enrere.


-Unas què?

-Unas crocs

-Que son una crocs?

-Si hombre, aquellas zapatillas de plástico que tienen unos abujeros!

-Como de colores?

-Si, que son para ir a la playa!

-Aaah ya sé las que son. Pero la gente se las pone para ir por la calle y no le da reparo ni vergüenza ni ná.

Em vaig girar per mirar-lo perquè ja feia tot un trajecte que la curiositat em consumia. Vaig començar per la cara i vaig anar baixant fins que vaig veure que portava una bossa d’aquelles mariconeres amb unes lletres ben grosses i maques que deien:

POLITOURS.

26 de maig 2008

Productes

La paraula producte està des de fa 2 anys més de moda que fins llavors, coincidint sempre però amb el programa dels nois que canten (alguns). La irrupció d’un especialista en publicitat va fer que els nois i noies passessin de ser persones a productes. De fet, és una visió molt bona que, malgrat molt gent critica, tots hem posat i posem en pràctica sovint. És molt important el contingut, no només el packaging, sobretot a llarg termini. Quan escollim un restaurant, pensem en què ens aporta en conjunt en funció de les necessitats que tenim. Sempre volem menjar bé a preu correcte. Si anem amb nens, prioritzem el que sigui un lloc segur, que puguin jugar i fer xivarri que no pas que sigui un lloc maco, de disseny i romàntic. Segurament en aquest mateix restaurant no portaríem una noia en una primera cita. Potser més endavant si.

Això mateix ho fem quan comprem un vi, un diari, unes sabates. Ens fixem en l’embolcall i no tant en el que hi ha a dins, amb quins materials està fet o si ens durarà més o menys. El temps dirà si repetim o busquem una altra cosa. Pot ser una ampolla perfecta i preciosa, però el vi ha de ser bo. El vi pot ser molt bo però si l’ampolla no és maca, potser ni ens hi fixem. Insisteixo en què això ho fem amb totes les coses. Fins i tot amb les persones. I tant que sí.

Estàs esperant les nenes a la sortida del col·legi. Coincideixes amb altres pares. A tots els mires. N’hi ha alguns que visualment t’encaixen, és a dir, que no et cauen malament. Si tens la sort que són els pares d’un dels amics de ta filla, oli en un llum. És probable que quedem i tinguem una relació, si a ells els passa el mateix. Si per contra no t’agraden, no fas cap esforç. I aquest modus operandi també l’hem fet a l’hora de lligar. Com que no? No conec a ningú que hagi vist una noia o un noi que consideri un callo i que hagi volgut lligar-se’l. Quan intentaves lligar, ho feies amb algú que visualment t’agradava, que tenia un packaging atractiu. És amb el temps que et fixes no tant en l’envoltori com en el què hi ha a dins.

Imagina que vas al Lafuente i compres una ampolla de vi. Quedes que te l’envien a casa. Quan la reps, no és aquella ampolla. És una altra que no t'agrada, la trobes lletja. Veritat que la retornaries? Que ni la provaries?

Tinc un amic a qui una vegada li va passar una cosa similar. Es veu que la secretària de la Universitat on estudiava estava molt bona, sempre arreglada, pintada i pentinada amb la mitja melena, simpàtica etc. Entre tots els companys de classe es feien els comentaris típics de joves adolescents. Que si quina sort té el tio que se la lligui, que si deu ser una màquina, que si que cabroooon, i coses pitjors.

Doncs el meu amic, mica en mica va anar sembrant amb paciència fins que un dia la va trucar. Va posar 10 pessetes al telèfon públic que hi havia al hall de l'entrada i la va trucar.

- Hola, Marta, soc jo.
- Qui ets?
- Mira al telèfon, més a l'esquerra, allà.
- Què fas, perquè em truques?, va dir ella tota vermella i ruboritzada. Al mateix temps que parlava, veia com alguns dels seus companys feien comentaris sobre ella. Això ho sap perquè després li van dir que algun tio l'havia trucada, que s'havia posat vermella i nerviosa, que segur que era el tio que se la tirava.
- Et truco per dir-te que estàs molt guapa, perquè com que no t'ho puc dir mai a la recepció he decidit trucar-te. Havia pensat en què anéssim a prendre alguna cosa, després a la tarda. Que et sembla?
- Però que no veus que està prohibit això? Que un treballador no es pot veure amb un alumne? Com s'enteri la Basset em fot al carrer!
- Però que hi ha de dolent en què dos amics prenguin una coca-cola?
- Uummmmmmm, Vinga va. Quedem a les sis i mitja a la plaça urquinaona, li va dir amb veu tremolosa.
- Perfecte. T'he dit que estàs guapíssima. Que divertit tot això. Fins després.

La Marta i el meu amic van anar quedant sempre després de classe, fins que un dia ell li va dir que perquè no sortia un dissabte a la nit amb els seus amics. Hi havia un sopar per despedir-ne a un que marxava a la Mili i li feien una festa.

El meu amic recorda perfectament quan va arribar a buscar-lo. Va picar el timbre. Soc jo, baixes?
Es va quedar perplex. La secretària superbona, amb vestit jaqueta, pintada i mitja melena no hi era. Hi havia una noia amb el cabell curt, texans, samarreta blanca i botes camperes. I ja sabem que una cowboy no es maquilla.

- He anat a la pelu! (era evident). T'agrada?
- Uummmmmmm, siiii?!?!!?!?! Ostres, quin canvi!!
- És que jo realment soc així. No m'agrada gens anar amb vestit jaqueta a treballar. Així és la Marta que veus a la Universitat.

El meu amic havia escollit un Veuve Cliqcuot i li van enviar un Rondel. Imagina que dius als teus amics que de la beguda ja te n'encarregues tu, que portaràs una ampolla de Champagne preciosa i et presentes amb una ampolla de cava normal i corrent...

Això no vol dir que el contingut no sigui bo, però tot el que havies imaginat, totes les expectatives que tenies en el producte, només canviant el pack, ho fa molt difícil. En aquella època de la seva vida, el meu amic no va poder/voler tastar el cava. Era més important la forma que no el fons.

20 de maig 2008

Premi 2

Vinga, vaig a fer el tema de la declaració de renda i així quan abans ho faci, abans cobrarem.

- 901200345, piiip,piiip,piiip,piiip,piiip,piiip.
- Ha llamado usted al Centro de Atencion Telefonica de la agencia tributaria. Si desea contactar con el servicio de borrador de declaracion pulse 1.
- 1
- Por favor, si desea que le sigamos atendiendo en castellano pulse 1, en catalán pulse 2,....
- 2
- Si voleu sol·licitar l'esborrany, premeu 1. Si voleu rectificar l'esborrany, premeu 2.
- 2
- Buenas tardes, le atiende Wilson Jairo Varela, en que puedo ayudarle?
- Hola, volia modificar l'esborrany.
- Perdone señor pero no le entiendo.


Por favor, puedes sentarte en tu sitio Wilson. Vale que cuando somos niños aqui también decimos aquello de "Quién se va a Sevilla pierde su silla y quién se va a León pierde su sillón", pero no ves que le has quitado el sitio a un catalán, y aquí somos muy de lo nuestro, sabes?, y claro ahora yo quería ser atendido en mi lengua. Si, porque aqui hablamos otro idioma, de hecho pienso en otro idioma. Que fuerte que fuerte, verdat. O sea que fíjate bien la próxima vez que vuelvas o regreses a tu sitio después de ir al lavabo o baño y deja que se siente de nuevo Xossep Yuís, vaig pensar en dir-li.

Faltaven unes dades i vaig haver de tornar a trucar. Mateix procediment però amb final diferent. Ara era la Deborah Stella Morales, la que en tornar de fer un cigarret s'havia equivocat de taula. Tampoc ho tenia tot i vaig haver de fer-ho un tercer cop.

Aquesta tercera vegada, vaig optar per no prémer 2 sino l'1, per ser atès en español, con ñ de españa i coño, joder.

- Buenos días, le atiende Jose Manuel Pérez.

Oli en un llum. Ja tinc la declaració presentada.
España va bien.

19 de maig 2008

Tornem-hi

Tornem-hi. Vaig al caixer del Banco Popular, perquè és el que tinc més a prop. Introducir tarjeta, introducir pin, sacar dinero, continuar, continuar. Em torna la targeta. Em dóna un paperet que diu que m’han donat 20 euros. Però no hi ha 20 euros. No me’ls entrega. Són les 8 i 8. A les 8 i 12 passa el tren. Ja sé que arribaré tard. Truco a la porta. El tio em “diu” amb senyes que fins a dos quarts no obren. Jo li faig senyes amb el paperet dient-li que passa alguna cosa mentre dic en un volum normal: no m’ha donat els diners. No em fa cas. Truco al timbre amb insistència i quan s’acosta a la porta li crido NO M'HA DONAT ELS 20 EUROS!!!.

Torna a dins i li explica a una noia. Més tard sabré que es diu Angeles. Me dehas el deneí, mentre comprova nom i cognom amb una targeta que no és la meva. No és la meva targeta. M’ha donat el paper i la targeta però no els diners. Ah, como me indica una falta el sistema pensaba que era esto. No, em falten els diners. Si te quieres esperar a que haga un reset y la comprobación. Vale, cuantos minutos. Ah no, ya mañana.

I que pretenia, que anés a buscar el sac de dormir i acampés al carrer fins demà? Que collons vol dir si te quieres esperar! De que banco eres? De ING. Puedes ir al cajero de allí o al de allà. O si quieres llámame? Llámame y ya está, y es queda tan ample. Me das el teléfono?, porque si has visto que soy de ing quiere decir que esta no es mi oficina y por tanto, es dificil que sepa tu telefono, porque vale que soy de Gavà de toda la vida, pero por tu telefono no me viene nada, he pensat en dir-li. (Nen, sempre compta fins a 100 em deien a casa)

Perquè em passen a mi les coses amb els bancs?

A més, perquè sempre han de parlat de manera extranya. Perquè fan preguntes que saben que no saps. Si jo només vull que em tornis els diners. Perquè t'haig de trucar? Perquè m'haig d'esperar jo per un error teu?

Total, que m’han descomptat 20 euros, que no tinc. Ara haig d’esperar una setmana a que facin no sé què del Banco de España y las comprobaciones del sistema y llamar a la entidad para uqe no se dupliquen los abonos de un movimiento que no se ha producido para poder deshacer lo que no se ha hecho por la caché del ordenador ante la transferencia de sistemas al cargar el ordenador central. Que está en Madrid.

Sort que han estat 20 i no 400.
Que bé, estic tan content de començar una setmana així.
VISCA EL DILLUNS!

15 de maig 2008

Vidres

Que es pot fer per mantenir sempre nets els vidres de les portes? Estic convençut que no hi pareu atenció, però si fossis l'encarregat de netejar-los, et posaries dels nervis. A mi també m'hagués passat, segur!



video

14 de maig 2008

Tovallola

De veritat que no ho entenc. Insisteixo en què abans tot això no passava! D'entrada abans en una classe, i n'érem 40, tres o quatre eren els gamberros. I abans ser gamberro era molt sovint sinònim del que dèiem ser un "quillu". Aquest són els que feien les trastades. Posar paper de wàter, molt de paper de wàter i estirar la cadena molts cops per fer vessar l'aigua. Escopir als poms de les portes... I com a apostes, en recordo una en la que tota la classe hi va participar. Vam apostar diners, de mitjana vint duros, a que el Marc no era capaç de menjar-se 24 Donuts durant l'hora del pati. Com que sortíem al carrer vam encarregar al Pepe que demanés a Panrico una safata gran. Ens hauríeu d'haver vist, a dues classes de 1r de BUP, donant voltes a la "mansana" en comitiva, mentre el Marc anava engolint. Això era una aposta "sana".


Ara no, ara aposten a veure qui aguanta més estona escanyant-se. El més trist i fort és que tota la classe n'estava al corrent. El nen va demanar a la professora d'anar al lavabo, i mentre sortia per la porta, tots eren conscients del què anava a fer. Però cap "company" va pensar que es dirigia cap a la mort!!!

Sort en va tenir de tenir una professora que en veure que trigava va anar a buscar-lo. Potser si hagués estat un professor no vocacional, hagués passat d'ell. Hauria pensat que un menys que emprenya a classe i que ja s'apanyarà. Segur que ara el nen no estaria a l'hospital. Estaria a dalt.

Tinc tants dubtes sobre que haig de fer com a pare si em passés una cosa similar! Que li haig de dir a les meves filles, tant si són les protagonistes actives com passives? Que està passant?

Quin fart de patir. Quant que patirem.

13 de maig 2008

Canvis en l'amor

Si ets home qui llegeix això, voldria saber si en alguna ocasió la teva parella t’ha dit que ja no t’ho curres com abans, com al principi? Quant raó té el meu admirat Motos.

És veritat que abans fèiem coses que amb el temps deixem de fer. Mentre fem la cort, som extremadament romàntics, fem poemes, cantem cançons, acudits boníssims. Coses que indiquin que som la millor opció, que indiquin passió.

Però elles què! No es relaxen elles, o què? Al principi es posen roba interior súper sexy. No només això s’acaba sinó que se’ls oblida conjuntar. Un dia et sorprenen amb un sostenidor negre i unes calces de color carn de la teva iaia. Qui les va inventar? Potser el mateix que va decidir passejar el cap de setmana amb xandall. I no vulguis comentar-ho perquè et pot contestar quelcom com: Perquè m’haig de posar sexy si m’arrenques les calces igual que la pell al fuet?
Potser m’hauré de fer ginecòleg, perquè quan toca revisió, no només es posen el conjuntet interior sinó que dies abans han anat a depilar-se. Que passa amb el ginecòleg? Si ja deu estar acostumat a veure parrussos que semblen catifes de l’IKEA.

El primer sopar poses espelmes. Delicatessen, vi bo… I tot per dissimular. Però si l’objectiu principal és el que és, sucar el melindro!!!! No ens enganyem. I si no és així, no saps que ets gay. Després d’un temps de convivència, vas al gra. T’acostes directament però no serveix. Si ets sincer perquè ets massa brusc, si no ets sincer, sempre et diuen que ets un fals i que ella ja sap el què vols.
O com quan no viviu junts, que et truca (ens truquem) una pila de cops al dia. Què tal? Bé, aquí fent coses? Però bé? Mmmm sii. Em trobes a faltar? Si. Diga’m que m’estimes? Si ja ho saps. Però diga-m’ho. Mires a banda i banda de l’oficina i dius, mmmmimu. Què? Doncs això. Que has dit? Ja no m’ho dius mai i tampoc em truques. Ja però és que vivim junts! I que té que veure això? Collons, què vols que anem per casa amb un walkie talkie per trucar-nos?

El tema de l’amor l’entenem de manera diferent. No sé perquè a elles no els fa fàstic rebentar-te els grans de pus. Per a elles és un acte d’amor. Com que a mi em fa fàstic, no l’estimo. Amor és que has anat a cagar i no hi hagi comentaris posteriors. Elles no, sempre han de cascar alguna cosa referent a l’ambientador, a la pudor a merda.... Si ho dic per si et passa a la feina!!!!!!!

Ho faig per tu!!

08 de maig 2008

Dimecres curiós

Passades les sis de la tarda. Entro per Aragó/Roger de Llúria. Camino fins a l’alçada de la tenda de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota. Suposo que pensem que es descollarà i ens caurà a sobre. Està allunyat de la sortida principal, la que està a Aragó/Pg. de Gràcia i l’accessibilitat d’una eventual ambulància és impossible. Això abans no es pensava i és una estació subterrània que té molts anys. Tants, que recordo com al rebedor principal, a la paret del fons hi havia un gran marcador on anunciaven en una banda els trens que arribaven i en l’altra els que sortien. Jo era petit i m’agradava molt veure tota la gent allà palplantada mirant i buscant el seu tren amb aquell so tant característic de clac clac clac de les lletres i números.

Penso si entro a comprar uns quants “ositos”. Per a mi sempre seran ositos. No em convenen però fa tant de temps que no en menjo. Des de diumenge. Tant és, vull pecar. Miro a una dona que hi ha davant l’aparador esperant el tren. Com tots. No crec que ningú tingui una cita i quedi a la tenda de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota, de l’estació d’Aragó/Pg. de Gràcia o Roger de Llúria, segons l’entrada que agafis. M’ha mirat i m’ha dit alguna cosa? Però si no la conec. Potser ella ha canviat molt i jo gens. De fet, el dimarts una noia quan baixava a Sants i jo m’apartava perquè tothom pogués passar em va dir: Hola. Hola, no t’havia conegut. Jo si David, estàs igual. Estàs casat oi? Si, i tinc dues filles. Ostres! Adéu. Adéu. Encara no sé qui era, qui és.

Em quedo quiet i no hi entro. La miro i ella gira la mirada. Vergonyosa penso. La miro de reüll. Està parlant. Alça les celles. Fa un petó. Riu. A qui li deu fer això? A mi no, perquè ha girat el cap quan l’he mirada. Em torna a mirar. Ella pensa que no la miro, però no sap que m’he transformat en el Dioni. Si em veiés ma mare em diria Nen, no facis ganyotes que com vingui un cop d'aire et quedaràs així per sempre. Segueix murmurant. Murmurant-me? Treu la llengua i es mulla els llavis. Estic acollonit. Fa el gest amb la boca de MMM MMM. No la cançó del Karaoke, no. De gest sensual de “guapuuuuu”. O gest de “mmmm no ho sé”. Torna a riure. Puja les celles i les espatlles. Crec que el seu cervell ha entrat en un bucle sense fi. Ho fa durant els 3-4 minuts que falten per l'arribada del tren, per l’esquerra de l’andana, on hi ha l’entrada Aragó/Roger de Llúria. I això no és segons es miri. És així.

Al fons veig un noi que conec i que no em ve de gust fer tot un trajecte fins a Gavà amb ell. Però no sé què és millor, si coincidir amb la noia del bucle o amb un mall. M’amago tímidament tirant-me enrere. Veig una altra noia mirant no sé què i rient. Quina curiositat! Arriba el tren. Pugem al pis de dalt. Pugem perquè l’estic seguint. Vull saber que li fa tanta gràcia. M’assec de cara a ella i d’esquena al trajecte. Hi ha gent que es mareja si no va en el mateix sentit que el tren. Un cap de setmana vaig anar a Las Vegas i el Grand Canyon i Monument Valley, allà on rodaven els films de cowboys o pel·lícules de vaquers. Tornant el dilluns al matí cap a San Francisco vam haver de seure en els dos únics seients d’esquena al pilot, a la fila. No vaig marejar-me.

Observo la noia asseguda. No té res a les mans. Obra el “bolso” Donna Karan que porta. Treu una PSP i comença a mirar-la i somriu. Miro el noi del seu costat dret. També sembla guenyo. Els dos miren la pel·lícula. Ella no ho sap. De sobte m’enlluerna una cosa. Una bombolla. A la noia, que està tan posada en la trama, se li està començant a acumular saliva a la boca. Soc conscient que estic obrint molt els ulls. Ai que li caurà la baba! Quan algun cop havia anat a ajudar a mon avi al camp i tocava regar, hi havia un moment que quan havíem aconseguit engegar el motor i xuclar aigua de la vall del marge, l’aigua començava a entrar al rengle. L’aigua començava a avançar lentament i ràpida. Lentament en vertical i ràpidament en horitzontal. Era un joc que l’aigua i la terra feien cada cop que tocava regar. La imatge de veure com s’anava omplint el tros, com avançava l’aigua sense parar, com la terra començava a brillar, indicava que calia fer alguna cosa. Agafar l’aixada i posar terra a la boca del rengle per evitar que vessés. De sobte es va sentir un sorollós xarrup endins i un “Propera estació: Gavà”.

Mentre estic baixant les escales del pis superior al de peu pla, intentant no trepitjar una noia, un noi i una noia que estan asseguts als esglaons, veig un senyor que fa gestos en forma de bucle, com els de la noia que he trobat davant la botiga de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic de la parada de tren de, diguem, Aragó/Roger de Llúria i que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota. Deuen ser família però no directe. Mentre que la dona no parava de mirar a banda i banda fent els gestos, aquest senyor té un punt fix entre cella i cella, diria que a la retina. La veritat és que no sé què mira però intueixo que està imaginant alguna cosa. Em poso a costat seu, molt a prop, a 10cm. No és estrany perquè a aquella hora de la tarda el tren va molt ple i és normal que anem apretats i que hi hagi gent asseguda als esglaons. Segueixo amb la mirada la trajectòria que hi ha entre els seus ulls i el punt fix, com els del CSI que posen un làser vermell en l’impacte de la bala per poder establir des de quina posició es va disparar.

Ja he arribat a tots dos llocs. A Gavà i al punt P. Gavà és el poble on vaig néixer i on visc. El punt P són els alliberats pits petits que es poden veure a través dels botons oberts de la brusa de la noia del primer esglaó.

Ous


Fa cinc anys que va entrar un nou director general a la meva empresa. Ens va dir que volia canviar les coses, que les volia modernitzar i demés. Molts ens el vam creure i vam donar el vist-i-plau. Amb ell van arribar una sèrie de persones per tirar el projecte endavant. Jo estic en un departament important on quasi tots tenim uns sous baixos, baixíssims comparats amb els dels que cada any ha anat incorporant el director en d'altres departaments de l'empresa.

La qüestió és que al principi les coses van anar bé, les vendes van augmentar i tots estàvem contents amb els nous fitxatges. Però fa un parell d'anys, que els fills de puta, només fan que gratar-se l'entrecuix, arriben a les 11 a treballar, van a dinar a casa i ja no tornen. Això ha creat un malestar evident perquè tots considerem que no és correcte, que després és obvi que els resultats siguin dolents. Nosaltres ens esforcem molt, els recolzem per animar-los a que aconsegueixin èxits. Nosaltres som tan burros que només amb un dels premis que hi ha en joc cada any, ja en tenim prou. Sempre ens hem conformat amb poc, però no volem que ens prenguin el pèl. Nosaltres estimem l'empresa on treballem, jo hi porto treballant 36 anys i no puc tolerar que qualsevol merda vingui a desprestigiar l'empresa, que no es prengui la feina amb seriositat, que no s'esforci, que no li posi ous.

Ahir, vam veure'ns amb l'empresa que ens ha guanyat els dos darrers anys en un dels concursos i vam poder observar com els nostres van deixar que se'ns pixessin a sobre, que ens humiliessin. No és que siguin uns supercracks els de l'altra empresa, però els veus actuar i sembla que s'hi juguin el sou.

Jo sé que sempre no podem guanyar el premi a la millor empresa nacional i també a la millor europea. Però el que és clar, és que si treballessin cada dia, es preparessin, analitzessin les altres empreses, preparessin estratègies....encara que el resultat no fos el millor, nosaltres, el departament de socis, no estaríem indignats per l'actitud nefasta i vergonyosa del departament de jugadors.

És evident que els sentiments no es poden comprar.
Això és porta al cor. O ho entens o no ho entens.

05 de maig 2008

Karaoke

Dissabte 3 de maig. 16h aproximadament.

Demanem el compte? Si demana, demana que potser l'Emilio ja hi és. Mama, quines cançons hi ha? No et preocupis que les té totes. Paguem i passem al local del costat. Cert, l'Emilio ja hi era. Saluda a mons pares, anfitrions i impulsors de l'activitat. Per animar el tema, l'Emilio, posa una canço perquè comenci ma mare. Després en canta ell una, constant que es va anar repetint cada tres o quatres cançons. Suposo que estar posant tot el dia cançons i no cantar-ne és com ser entrenador de futbol i no xutar mai la pilota.

No crec que fos el gintonic de tanquerai el que m'animés. A mi ja m'agrada cantar, quasi tothom ho sap. Quasi vol dir la dona i filles, germà i pares. Per animar a mon germà, vaig demanar una canço que de joves, vull dir, molt més joves ja cantàvem quan dormiem junts. Ha plogut. Títol: MMM MMM MMM MMM de Crash Test Dummies. L'Emilio tampoc la coneixia.

"No et preocupis que les té totes". Cap pista d'U2, Colpaly, Nirvana, Maroon 5, Keane, George Michael, Robbie Williams. Totes les pistes de José Feliciano, Ana Belén, Pantoja, Boig per tu de Sau..... Vaja, les típiques de Karaoke.

D'entre el "repertori", vam escollir els que coneixiem nosaltres i que ens sobtava que hi fos. Després de la de MMM, mon germà s'anima i clava My Way. Jo vaig cantar Angels del R.Williams, Linger de Cranberries, More than words de Extreme... Amb la Cristina vam cantar-ne una dels Backstreet Boys - Tell my why que era la primera vegada que ho feiem però que ens va quedar força bé per haver estat improvisat. De fet la tieta es va acostar i va dir: com es nota que la tenieu assajada, ehhhh?

La Jana i la Valèria van cantar Sol Solet, La Lluna la Pruna, Dilluns Dimarts, i també Limon y Sal de la Julieta Venegas o La Camisa Negra del Juanes.

Però quan millor m'ho vaig passar va ser amb l'Albert. Vam escalfar motors amb Fly me to the Moon per passar a l'apoteòsis amb Me and my shadow.

No em fa vergonya dir que ens va sortir súper bé. En les altres cançons els 11 espectadors feien la seva. En aquesta és van quedar bocabadats i van aplaudir moltíssim. L'Emilio ens va felicitar. I com als concerts de veritat, vam fer un bis repetint-la com a final de festa.




Bé, no, com a final de festa l'Emilio va voler cantar amb tots nosaltres...... Clavelitos.

Avui al matí la meva dona em diu: encara et dura lo del karaoke?
Doncs si. Em dura, perquè ens ho vam passar molt bé. I més quan al tren a una noia del meu costat li ha sonat el mòbil amb la canço I want it that way.

Companys de naixement

Ahir diumenge va ser el meu aniversari. Ahir vaig anar al Camp Nou a veure aquesta colla de cabrons que ens prenen el pèl quin regal em feien. 6 gols però jugant fatal, sense cap mena d'intenció, ni tàctica ni res. Per tal que no m'amarguessin el dia, ho vaig celebrar dissabte, a taula primer i a l'escenari després. Vam dinar i vam cantar. En un restaurant i en un karaoke. Dues hores i tres hores respectivament. Va cantar bé. Ens ho vam passar millor.

També ahir van néixer tots aquests. Estic predestinat?

Enric I - rei de França

Hosni Mubarak - president d'Egipte

Audrey Hepburn - actriu

Manuel Benítez, El Cordobés - torero espanyol

Tyrone Davis - cantant americà

Amos Oz - escriptor israelí

Robin Cook - escriptor americà

María del Carmen Martínez-Villaseñor - Maricarmen, ventrílocua

John Marshall Watson - pilot de Fórmula 1

Graham Swift - escriptor britànic

Colin Bass - músic britànic (Camel)

Jackie Jackson - músic americà (The Jackson Five)

Gérard Jugnot - actor i director de cine francès.

Mick Mars - guitarrista del grup Mötley Crüe

Keith Haring - pintor americà

Mike Dirnt - baixista de Green Day

Rocco Siffredi - actor porno

Guillermo Barros Schelotto - futbolista argentí

Óscar Jaenada - actor

Cesc Fàbregas - futbolista

Jorge Lorenzo - piloto de motos